dissabte, 23 de desembre del 2017

Torró d'ametles moltes / Turrón de almendras molidas

Amb aquesta senzilla i rica recepta de torró casolà, us felicite les festes nadalenques i us desitge que gaudiu de dolços moments amb la vostra gent.
Si us han quedat ganes de cuinar i restes d'ametles - d'elaborar massapans, nous de nadal i altres dolços d'aquestes dates-, no dubteu a abordar aquesta fàcil recepta que no deixarà a ningú indiferent. 
Si poseu cura i imaginació en la seua decoració, es pot convertir en un regal ben rebut allà on ho presenteu.
Ametla "marcona" de les nostres terres, transformada en "torró casolà" amb l'afecte de les nostres mans, garanteixen el resultat i el seu èxit.
Aquesta és la recepta . Espere que us agrade.
                                                  ********************
Con esta sencilla y rica receta de turrón casero os felicito las fiestas navideñas y os deseo que disfrutéis de dulces momentos con vuestra gente.
Si os han quedado ganas de cocinar y restos de almendras- de elaborar mazapanes, nueces de navidad y otros dulces de estas fechas-, no dudéis en abordar esta fácil receta que no dejará a nadie indiferente. 
Si ponéis esmero e imaginación en su decoración, se puede convertir en un regalo bien recibido allá donde lo presentéis.
Almendra "marcona" de nuestras tierras, transformada en "turrón casero" con el cariño de nuestras manos, garantizan el resultado y su éxito.
Esta es la receta . Espero que os guste.
Torró dametles moltes
INGREDIENTES:
 • 1 kg d'ametles pelades i ben moltes (farina d'ametles).
 • 750 g de sucre (reservar-ne un poc per triturar-lo i adornar el torró)
 • 1 got d'aigua.
 • 1 corfa de llima rallada.
 • 1 cullerada de canella en pols.
 • 1 motlle per fer les barretes de torro.
MANERA DE FER
- Es posa el sucre i l'aigua al foc, es fa un almívar a punt de bri*.
- Es trau del foc i es deixa refredar.
- Se li afig l'ametla rallada, la ralladura de llima i la canella. Es pasta amb les mans mullades i s'ompli un motlle rectangular no massa fondo, amb cura de no deixar cap buit i allisant la pasta per damunt, per donar-li forma.
- Es trau del motlle i es polseja amb sucre mòlt i canella.
Anotacions: Es pot farcir o adornar amb fruits secs (anous, ametles, panses etc).
*Per a aconseguir el punt de l'almívar: Barrejar el sucre i l'aigua. Esperar al fet que el sucre s'humitege bé amb l'aigua abans de portar-lo al foc i que no hi haja restes de sucre en les parets de la casserola. Posar-ho a bullir a foc lent per a passar a poc a poc a mitjà. No remoure-ho. S'aconsegueix el punt desitjat quan la superfície de l'almívar es cobreix amb bambolles redones i al posar-ne un poc entre els dits es forma un fil ample i fort.
                                         *********************
INGREDIENTES:
• 1 kg. de almendras peladas y muy molidas (harina de almendras).
• 1 kg. de azúcar. (reservar un poco para triturar y decorar el turrón)
• 1 vaso de agua.
• 1 corteza de limón rallado. 
• 1 cucharada de canela en polvo.
• 1 molde para hacer las pastillas de turrón.
MANERA DE HACER
- Se pone el azúcar y el agua al fuego, se hace un almíbar a punto de brizna*.
- Se saca del fuego y se deja enfriar.
- Se le añade la almendra rallada, la ralladura de limón y la canela. Se amasa con las manos mojadas y se llena un molde rectangular no demasiado hondo, con cuidado de no dejar ningún vacío y alisando la pasta por encima, para darle forma.
- Se saca del molde y se espolvorea con azúcar molido y canela.
Anotaciones: Se puede rellenar o decorar con frutos secos (nueces, almendras, pasas etc).
*Para alcanzar el punto del almíbar: Mezclar el azúcar y el agua. Esperar a que el azúcar se humedezca bien con el agua antes de llevarlo al fuego y que no haya restos de azúcar en las paredes de la cacerola. Ponerlo a hervir a fuego lento para pasar poco a poco a medio. No removerlo. Se alcanza el punto deseado cuando la superficie del almíbar se cubre con burbujas redondas y al poner un poco entre los dedos se forma un hilo ancho y fuerte.




diumenge, 26 de novembre del 2017

Sang amb tomaca ("Sangueta") / Sangre de cordero con tomate

 He comentat en altres pàgines que les "tapes" o "tares" formen part d'una forma d'entendre la vida, de gaudir amb els amics compartint una estona en l'aperitiu de mig dia o el sopar dels caps de setmana. Plats, senzills, bons i barats indispensables per a dur a terme aquestes trobades socials, on ningú ha de quedar exclòs per motius de cost, però sense renunciar al plaer de la bona cuina.
 El plat d'avui és una d'aqueixes tapes típiques que es prenen tant a la cuina casolana com als bars de tot arreu pels pobles de  les nostres comarques.
 En el Comtat és més freqüent trobar la sang de corder preparada amb la tomaca i /o la picadeta d'all i julivert- un plat de "sangeta"- que no més bé preparada amb ceba. Altra característica que es requereix d'aquest plat es que la sang de corder estiga molt esponjosa, lo que requereix de una bona tècnica per part del carnicer que la prepara.
 Consumir sang d'animal forma part de la nostra cultura culinària. La prenem fonamentalment formant part dels embotits i, cada vegada menys, fregida amb tomaca i ceba o formant part de plats típics com les "pilotes de carn", "l'arròs de pollastre" o "arròs caldós de conill", etc.
 Des del punt de vista de la seua composició, la sang ofereix el mateix contingut proteic que la carn, la mateixa quantitat d'aigua i menys grasses, així que si la nostra religió, cultura i paladar ens ho permeten, estem davant una tapa estupenda.
 Aquesta es la recepta. Espere que us agrade.
                                                      ********************
 He comentado en otras páginas que las "tapas" o "taras" forman parte de una forma de entender la vida, de disfrutar con los amigos compartiendo un rato en el aperitivo de medio día o la cena de los fines de semana. Platos, sencillos, buenos y baratos indispensables para llevar a cabo estos encuentros sociales, donde nadie tiene que quedar excluido por motivos de coste, pero sin renunciar al placer de la buena cocina.
 El plato de hoy es una de esas tapas típicas que se toman tanto en la cocina casera como en los bares de los pueblos de nuestras comarcas.
 En el Comtat es más frecuente encontrar la sangre de cordero preparada con el tomate y /o la majada de ajo y perejil- un plato de "sangeta"-, que no más bien preparada con cebolla. Otra característica que se requiere de este plato se que la sangre de cordero esté muy esponjosa, lo que requiere de una buena técnica por parte del carnicero que la prepara.
 Consumir sangre de animal forma parte de nuestra cultura culinaria. La tomamos fundamentalmente formando parte de los embutidos y, cada vez menos, frita con tomate y cebolla o formando parte de platos típicos como las "pelotas de carne", "el arroz de pollo" o "arroz caldoso de conejo", etc.
 Desde el punto de vista de su composición, la sangre ofrece el mismo contenido proteico que la carne, la misma cantidad de agua y menos grasas, así que si nuestra religión, cultura y paladar nos lo permiten, estamos ante una tapa estupenda.
 Esta se la receta. Espero que os guste.

Sang amb tomaca ("sangueta")
INGREDIENTS
 • Una tomaca mitjana ben madura.
 • Mig quilo de sang de corder ben bullida.
 • Unes 5 o 6 rametes de julivert i dos grans d'alls.
 • Mig got dels de vi d'aigua mineral.
 • 8 o 9 cullerades soperes d'oli d'oliva i sal.
MANERA DE FER
- Ratllar la tomaca.
- Trossejar la sang.
- Picar en un morter els alls amb el julivert i tres o quatre pessics de sal. Quant estigen ben picats, afegir l'aigua i remenar per a mesclar-ho tot.
- Posar l'oli en una paella i sofregir-la. Quan estiga fet el sofregit cal afegir la sang. Fregir-la un poc amb molta cura per a que no es trenquen el trossos.
- Afegir la picada, repartint-la per tota la paella i amb la mateixa cura, remoure i seguir ofegant perquè es mesclen els sabors. Rectificar de sal.
anotacions: Esta recepta  també es prepara mes senzilla, sofregint la sang i posant sols la picadeta d'all i julivert (“SANGUETA”).
                                              *********************
INGREDIENTES
• Un tomate mediano muy maduro.
• Medio kilo de sangre de cordero bien hervida.
• Unas 5 o 6 ramitas de perejil y dos dientes de ajos.
• Medio vaso, de los de vino, de agua mineral.
• 8 o 9 cucharadas soperas de aceite de oliva y sal.
MANERA DE HACER
- Rallar el tomate.
- Trocear la sangre hervida.
- Picar en un mortero los ajos con el perejil y tres o cuatro pellizcos de sal. Cuánto estén todos muy picados, añadir el agua y remover para mezclarlo bien.
- Poner el aceite en una sartén y sofreír el tomate rallado. Cuando esté sofrito añadir la sangre. Freírla un poco, por todos los lados, con mucho cuidado para que no se rompan el trozos.
- Añadir el picadillo, repartiéndolo por toda la sartén  y seguir reahogando un poco más para que se mezclen los sabores. Rectificar de sal. Servir
anotaciones: Esta receta también se prepara de forma mas sencilla, sofriendo la sangre y poniendo sólo la majada de ajo y perejil (“SANGUETA”).

dimecres, 8 de novembre del 2017

El Lactarius deliciosus és el bolet més abundant de la tardor. Especialment apreciat a Catalunya i Comunitat Valenciana, la seua tradició culinària és ancestral en moltes zones.
 Aquest bolet rep múltiples denominacions, sent les més freqüents en castellà la de "revollón i níscalo" i a Catalunya i Comunitat Valenciana la de "rovelló". Com a curiositat ressaltar que en les comarques de L'Alcoia, El Comtat i a la Vall d'Albaida reben el nom de "esclatasang i pebràs", aquestes dues últimes denominacions també són utilitzades en les Illes Balears. Aquest bolet en ser tallat segrega una llet de color roig-ataronjat, d'ací el nom de "rovelló" ja que sembla “oxidat” i de "esclatasang" ja que sembla que en trencar-ho sagna.
 La vitamina B5 o àcid pantoténico, es troba de forma abundant en els rovellons, sent el seu consum útil per a combatre l'estrès i les migranyes i recomanable per a reduir l'excés de colesterol.
 Els esclatasangs tenen una olor suau i dolça i la seua carn és compacta i densa. S'elaboren fregits, a la planxa, o formant part de variats guisats. Com no pot ser d'una altra manera, nosaltres els prenem amb arròs.
 És important adquirir-los tersos i sans. Quant mes joves, millor és el seu sabor i textura. Es distingeixen perquè en la seua joventut el barret es troba enrotllat per les seues vores i conforme envelleixen es van aplanant per a evolucionar a forma d'embut. En envellir, també es tornen mes buits, presenten un color mes ocre i badalls oxidats de color verd.
 Aquesta és una recepta en la qual acompanyen magníficament a l'arròs. Espere que us agrade.
                                           *********************
 El Lactarius deliciosus es la seta más abundante del otoño. Especialmente apreciada en Cataluña y Comunidad Valenciana, su tradición culinaria es ancestral en muchas zonas.

 Esta seta recibe múltiples denominaciones, siendo las más frecuentes en castellano la de "revollón y níscalo" y en Cataluña y Comunidad Valenciana la de "rovelló". Como curiosidad resaltar que en las comarcas de L'Alcoia y El Comtat reciben el nombre de "esclatasang" y en la Vall d'Albaida se llama "pebràs", estas dos últimas denominaciones también son utilizadas en las Islas Baleares. Esta seta al ser cortada segrega una leche de color rojo-anaranjado, de ahí el nombre de "rovelló" ya que en catalán significa “oxidado” y de "esclatasang" ya que parece que al romperlo sangra.
 La vitamina B5 o ácido pantoténico, se encuentra de forma abundante en los níscalos, siendo su consumo útil para combatir el estrés y las migrañas y recomendable para reducir el exceso de colesterol.
 Los níscalos o rovellones tienen un olor suave y dulce y su carne es compacta y densa. Se elaboran fritos, a la plancha, o formando parte de variados guisos. Como no puede ser de otra manera, nosotros los tomamos con arroz.
 Es importante adquirirlos tersos y sanos. Cuanto mas jóvenes, mejor es su sabor y textura. Se distinguen porque en su juventud el sombrero se encuentra enrollado por sus bordes y conforme envejecen se van aplanando para evolucionar a forma de embudo. Al envejecer, también se vuelven mas huecos, presentan un color mas ocre y grietas oxidadas de color verde.
 Esta es una receta en la que acompañan magníficamente al arroz. Espero que os guste.

dimarts, 10 d’octubre del 2017

Figues seques / Higos secos

A l'inici de la tardor, la terrassa de la meua casa es cobria amb canyíços plens de figues per a iniciar el seu procés d'assecat.
El meu pare posava a assecar dos tipus de figues: les últimes figues blanques de "la gota de la mel" per al nostre consum- sols o amb ametles i nous-, i les figues xicotetes d'una figuera molt productiva i de poca qualitat que reservava per al consum dels seus torts.
Tots els dies, a poqueta nit, els posava en lloc segur en la part coberta del terrat per a protegir-los del reixiu o de la possible pluja. Periodicamente els donava la volta per al seu assecat homogeni i estrenyent-les i girant-les per a mantenir-les toves en el seu interior.
La textura i sabor d'aqueixes figues seques no l'he tornat a trobar.
Record al meu pare omplint la seua butxaca de figues seques, per a prendre'ls al llarg de la seua jornada en el camp.
Aquesta és la recepta. Espere que us agrade.
                                     ********************
Al inicio del otoño, la terraza de mi casa se cubría con cañizos llenos de higos para iniciar su proceso de secado.
Mi padre ponía a secar dos tipos de higos: los últimos higos blancos de "la gota de la miel" para nuestro consumo- solos o con almendras y nueces-, y los higos pequeños de una higuera muy productiva y de poca calidad que reservaba para el consumo de sus tordos.
Todos los días, al anochecer, les ponía a buen recaudo en la parte cubierta de la azotea para protegerlos del rocío o de la posible lluvia. Periodicamente les daba la vuelta para su secado homogéneo y las apretaba y girába para mantenerlas mullidas en su interior.
La textura y sabor de esos higos secos no la he vuelto a encontrar.
Recuerdo a mi padre llenando su bolsillo de higos secos, para tomarlos a lo largo de su jornada en el campo.
Esta es la receta. Espero que os guste.

figues seques
INGREDIENTS
• Figues madures.
• Farina.
• Un canyís.
• Un sac d'arpillera.
MANERA DE SECAR LES FIGUES:
- Collir figues madures, les més dolces són les que comencen a pansir-se en l'arbre o cauen de madures, si es té la precaució d' arreplegar-les de seguida.
- Col·locar-les esteses sobre una superfície plana, millor si és una taula de fusta o un canyís de tamany manejable.
- Deixar-les al sol fins que s'assequen, més o menys 30 dies, tenint precaució que no es mullen si plou i resguardant-les, si cal, de la rosada. Millor si s'assequen en fase minvant de la lluna.
- Cada tres o quatre dies agafar cada figa pel mugró amb una ma i amb l'altra apretar-la pel mig i girar-la un quart de volta, per que queden toves per dins.
- Quan ja estan prou seques, escaldar-les uns segons en aigua, posant-les a escorrer en un sac "d'arpillera".
- Escampar-les un altra vegada. Quan estiguen seques empolvorar-les amb farina, per evitar-les la humitat, i es guardar-les en lloc sec.
                                       *******************
INGREDIENTES
• Higos maduros.
• Harina.
• Un cañizo.
• Un saco de arpillera.
MANERA DE SECAR LOS HIGOS:
- Cosechar higos maduros, los más dulces son los que empiezan a secarse en el árbol o caen de maduros, si se tiene la precaución de recogerlos enseguida. 
- Colocarlos tendidos sobre una superficie plana, mejor si es una mesa de madera o un cañizo de tamaño manejable.
- Dejarlos al sol hasta que se sequen, más o menos 30 días, teniendo precaución que no se mojen si llueve y resguardandolos, si hace falta, del rocío. Mejor si se secan en fase menguante de la luna.
- Cada tres o cuatro días coger cada higo por el pezón con una mano y con la otra apretarlo por el medio y girarlo un cuarto de vuelta, por que quedan blandos por dentro. 
- Cuando ya estén bastante secos, se escaldan unos segundos en agua, poniéndolos con un saco "de arpillera" para escurrirlos. 
- Esparcirlos nuevamente. Cuando estén secos empolvorearlos con harina, para evitarles la humedad, y guardarlos en lugar seco.

dijous, 28 de setembre del 2017

Gínjols en almívar / Azufaifas en almíbar

 Els gínjols són una altra de les nostres joies oblidades de la dieta mediterrània que es recol·lecten a la fi d'estiu o principis de tardor.
 Tenen aspecte d'oliva gran de color blanc groguenc quan estan mes verds i marró vermellós quan estan molt madurs. El seu sabor, igualment, evoluciona de dolç i una mica àcid quan estan grocs –semblat a la poma- a encara mes dolços- recordant als dàtils- quan estan molt madurs o fets panses.
 Els gínjols a Àsia, d'on procedeixen, són molt apreciats per les seues propietats medicinals, sent a més molt rics en carbohidrats als quals se sumen una àmplia gamma de vitamines i minerals, entre les quals destaca la vitamina C (300 mg), vitamina A, niacina, riboflavina, tiamina, potassi, fòsfor, calci, sodi i ferro.
 L'arbre, el ginjoler, té un aspecte d'arbust, encara que podat es converteix en un arbre de gran altura. Les seues fulles xicotetes i d'un verd intens i brillant desenvolupen una sèrie de punxes dels quals cal protegir-se en la recol·lecció dels fruits. Tant les branques com les fulles tenen usos medicinals i la fusta del ginjoler, a més, s'utilitza a Catalunya, València i Illes Balears per a fer instruments musicals com les dolçaines.
 Indiscutiblement una joia, tant l'arbre com els seus fruits.
 Encara que, per desgràcia, és difícil trobar gínjols en les tendes, a esta hora perduren aquests arbres en els pobles de muntanya i es recol·lecten els seus fruits per al autoconsum.
 Jo ja he recol·lectat les meues i no resistisc la temptació de posar aquesta recepta dolça que utilitze per a consumir-los tot l'hivern. Si es dessequen conserven millor les seues propietats nutritives... però són amors diferents.
Aquesta és la recepta. Espere que us agrade.
                                        ********************
 Las azufaifas o azofaifas son otra de nuestras joyas olvidadas de la dieta mediterránea que se recolectan a finales de verano o principios de otoño.
 Tienen aspecto de una gran oliva de color blanco amarillento cuando están verdes y marrón rojizo cuando están maduros. Su sabor, igualmente, evoluciona de dulce y un poco ácido cuando están amarillas –parecido a la manzana-, a todavía mas dulce -recordando a los datiles- cuando están muy maduras o hechos pasas.
 En Asia, de donde proceden, son muy apreciadas por sus propiedades medicinales, siendo además muy ricas en carbohidratos a los cuales se suman una amplia gama de vitaminas y minerales, entre las cuales destaca la vitamina C (300 mg), vitamina A, niacina, riboflavina, tiamina, potasio, fósforo, calcio, sodio y hierro.
 El árbol, el azufaifo, tiene un aspecto de arbusto, aunque podado se convierte en un árbol de gran altura. Sus hojas pequeñas y de un verde intenso y brillante desarrollan una serie de pinchos de los cuales hay que protegerse en la recolección de los frutos. Tanto las ramas como las hojas tienen usos medicinales y la madera del azufaifo, además, se utiliza en Cataluña, Valencia e Islas Baleares para hacer instrumentos musicales como las dulzainas.
 Indiscutiblemente una joya, tanto el árbol como sus frutos.
 Aunque, por desgracia, es difícil encontrar azufaifos en las tiendas, todavía perduran estos árboles en los pueblos de montaña y se recolectan sus frutos para el autoconsumo.
 Yo ya he recolectado las mías y no resisto la tentación de poner esta receta dulce que utilizo para consumirlas todo el invierno. Si se desecan conservan mejor sus propiedades nutritivas... pero son amores diferentes.
 Esta es la receta. Espero que os guste.
Gínjols en almívar
Gínjols frescs
INGREDIENTS
 • 1 kg de gínjols frescs.
 • 1/2 Kg de sucre.
 • 6 claus d'olor, una branqueta de canella i un tros de pell de llima.
 • 2 gots d'aigua.
MANERA DE FER
- Posar al foc un perol  amb l'aigua i el sucre. Quant el sucre i l'aigua s'han dissolt completament, afegir els gínjols .
- Deixar-les còure, a foc baix, sacsejant el perol de tant en tant. Passats uns 30 minuts bullint, apagar el foc i deixar-ho 24 hores, aproximadament. Repetir aquest pas tres vegades.
- Tindre els pots preparats, llavats amb aigua calenta i ben secs, així com les tapes. Reomplir els pots procurant estrényer els gínjols perquè no queden buits. Acabar d'omplir amb l'almívar.
- Tancar els pots apretant bé la tapa. Perquè queden hermètics, posar-se un guant de goma en la mà ja que així es fa més força. Posar un drap net en el fons de l'olla on es vagen a coure els pots. Col·locar-los procurant que no entropecen uns amb altres. Omplir l'olla amb aigua i posar a coure. 
-Quan bulla l'aigua a borbollons, deixar uns 10 minuts, apagar el foc i deixar els pots dins fins que l'aigua estiga totalment freda.
                                       ********************
INGREDIENTES
• 1 kg de azufaifas frescas.
• 1/2 Kg de azúcar.
• 6 clavos de olor, una ramita de canela y un trozo de piel de limón.
• 2 vasos de agua.
MANERA DE HACER
- Poner al fuego un perol con el agua y el azúcar. Cuánto el azúcar y el agua se han disuelto completamente, añadir las ceroles .
- Dejarlas cocer a fuego mínimo, sacudiendo el perol de vez en cuando. Pasados unos 30 minutos hirviendo, apagar el fuego y dejarlo 24 horas, aproximadamente. Repetir este paso tres veces.
- Tener los botes preparados, lavados con agua caliente y muy secos, así como las tapas. Rellenar los botes procurando compactar las azufaifas pora que no queden demasiados huecos. Acabar de llenar con el almíbar.
- Cerrar los botes apretando bien la tapa. Pora que quedan herméticos, ponerse un guante de goma en la mano pues así se hace más fuerza. Poner un trapo limpio en el fondo de la olla donde se vayan a cocer los botes. Colocarlos procurando que no tropiecen unos con otros. Llenar la olla con agua y poner a cocer. 
-Cuando hierva el agua a borbotones, dejar unos 10 minutos, apagar el fuego y dejar los botes dentro de hasta que el agua esté totalmente fría.











dimarts, 19 de setembre del 2017

Tomaca en conserva / Tomate en conserva

 La introducció de la tomaca a Europa té l'origen en el descobriment d'Amèrica. L'acceptació de la tomaca a Europa, igual que va ocórrer amb la creïlla, va estar inicialment molt escassa, en aquest cas perquè s'assemblava a certes espècies de plantes verinoses. El seu consum va ser creixent fins a aconseguir una extensa popularitat en el segle XVIII.
 Es tracta d'una fruita-hortalissa amb moltes propietats nutritives, que en l'actualitat es conreen al llarg de tot l'any, encara que el seu valor nutritiu, el seu sabor i el seu perfum són majors quan la tomaca madura de forma natural: al sol en el camp lliure i en els mesos d'agost a octubre. La seua major resistència a la calor que al fred explica el seu regnat en la cuina mediterrània.
 Cal aprofitar la temporada de les bones tomaques per a fer amb ells conserva i poder gaudir-les la resta de l'any. Us assegure que mereix la pena el treball, no tenen res a veure amb els que comprem fora de temporada o en pot.
Aquesta és la recepta. Espere que us agrade.
                                                **********************
 La introducción del tomate en Europa tiene origen en el descubrimiento de América. La aceptación del tomate en Europa, al igual que ocurrió con la patata, fue inicialmente muy escasa, en este caso porque se parecía a ciertas especies de plantas venenosas. Su consumo fue creciendo hasta conseguir una extensa popularidad en el siglo XVIII.
 Se trata de una fruta-hortaliza con muchas propiedades nutritivas, que en la actualidad se cultivan a lo largo de todo el año, aunque su valor nutritivo, su sabor y su perfume son mayores cuando el tomate madura de forma natural: al sol en el campo libre y en los meses de agosto a octubre. Su mayor resistencia al calor que al frío explica su reinado en la cocina mediterránea.
 Hay que aprovechar la temporada de los buenos tomates para hacer con ellos conserva y poder disfrutarlos el resto del año. Os aseguro que merece la pena el trabajo, no tienen nada que ver con los que compramos fuera de temporada o en bote.
Esta es la receta. Espero que os guste.
Tomaca en conserva
INGREDIENTS:
• Tomaques madures i llises. Les més dolces són les de “pera”.
• Pots de vidre amb tancament hermètic, desinfectats amb aigua calenta.
MANERA DE FER:
Les tomaques es poden pelar de dues maneres:
1ª: Es col·loquen les tomaques en un cubell amb aigua calenta, es deixen un moment a remulla i així la pell ix més fàcilment, després es fa una incisió en la tomaca i s'estira la pell.
2ª: Es passa el llom d'un ganivet, estrenyent un poc, per tota la pell de la tomaca, després es fa una incisió en la tomaca i s'estira la pell.
Una vegada pelades, es parteixen i se'ls lleven les llavors. Aquest treball es fa damunt del cubell perquè no es perda el suc de la tomaca, ja que després es tirarà en els pots. Quan estiguen totes les tomaques pelades, s'agarren els trossos i es van ficant en els pots, que estaran ben nets i secs, espentant-los amb els dits perquè no queden bambolles d'aire.
Es cola el suc i es van reomplint els pots amb ell. Es posa un drap net en el fons del perol en què es bulliran els pots. Es col·loquen els pots, cuidant que no es toquen. S'ompli el perol amb aigua fins a sobrepassar les tapadores dels pots. Es posa al foc i es deixen coure deu minuts a partir de què bulla l'aigua. Apagar el foc.
Es deixen els pots dins de l'aigua fins que es refreden del tot.
Eixugar-los i etiquetar-los.
                                                ************************
INGREDIENTES
• Tomates maduros y lisos. Las más dulces son las de “pera”.
• Botes de vidrio con cierre hermético, desinfectados con agua caliente.
MANERA DE HACER:
-Los tomates se pueden pelar de dos maneras:
1ª: Se colocan los tomates en una cubeta con agua caliente, se dejan un momento a remojo y así la piel sale más fácilmente, después se hace una incisión en el tomate y se estira la piel.
2ª: Se pasa el lomo de un cuchillo, presionando un poco, por toda la piel del tomate, después se hace una incisión en el tomate y se estira la piel.
-Una vez peladas, se parten y se los quitan las semillas. Este trabajo se hace encima de la cubeta  pora que no se pierda el zumo del tomate, puesto que después se echará en los botes. Cuando estén todos los tomates pelados, se agarran los trozos y se van metiendo en los botes, que estarán muy limpios y secos, empujándolos con los dedos para que no queden burbujas de aire.
Se cuela el zumo y se van rellenando los botes con él. Se pone un trapo limpio en el fondo del perol en que se hervirán los botes. Se colocan los botes, cuidando que no se toquen. Se llena el perol con agua, hasta sobrepasar las tapaderas de los botes. Se pone al fuego y se deja cocer diez minutos a partir de que hierva el agua. Apagar el fuego.
Se dejan los botes dentro del agua hasta que se enfrían del todo. 
Secarlos y etiquetarlos.

diumenge, 17 de setembre del 2017

Remenat d’ous i tomaca / Revuelto de huevos y tomate

 Hi ha receptes que tenen la doble virtut de ser senzilles i exquisides alhora. Una d'elles és el remenat  de tomaca i ou. 
 Tomaques madures de l'horta, o un pot de tomaca natural en conserva, sempre es tenien a mà en el rebost dels pobles i dels masos que es dispersaven al llarg de les nostres valls i muntanyes. Igualment es disposava d'ous frescs que proporcionaven les gallines criades en corrals i camps.
 Una bona tomaca madureta i un bon ou fresc són dos menjars assaborits per separat, així que remenats sumen.
 Aquest plat era sempre un recurs a mà per a la meua mare, tant per a prendre solament amb un bon tros de pa en el sopar, com per a acompanyar unes xulles a la brasa, pit de pollastre empanat o peix fregit. Molt bo.
Aquesta és la recepta, espere que us agrade.
                                             *********************
 Hay recetas que tienen la doble virtud de ser sencillas y exquisitas a la vez. Una de ellas es el revuelto de tomate y huevo. 
 Tomates maduros de la huerta, o un bote de tomate natural en conserva, siempre se tenían a mano en la despensa de los pueblos y de las masías que se dispersaban a lo largo de nuestros valles y montañas. Igualmente se disponía de huevos frescos que proporcionaban las gallinas criadas en corrales y campos.
 Un buen tomate madurito y un buen huevo fresco son dos manjares saboreados por separado, así que revueltos suman.
 Este plato era siempre un recurso a mano para mi madre, tanto para tomar solo con un buen trozo de pan en la cena, como para acompañar unas chuletas a la brasa, pechuga de pollo empanada o pescado frito. Muy bueno.
 Esta es la receta, espero que os guste. 
Remenat de tomaca
INGREDIENTS
• Un pot de conserva de tomaca. o el seu equivalent de tomaca natural rallada.
• 2 o 3 ous.
• 6 cullerades d'oli d'oliva.
• Sal al gust i una culleradeta de sucre.
MANERA DE FER
-Posar l'oli d'oliva en una paella i calfar-lo.
-Afegir la tomaca, amb la sal i el sucre, i fregir-la fins que la tomaca i l'oli se separen, és a dir fins que la tomaca perda tota l'aigua.
-Batre els ous afegint-los un pessic de sal.
-Tirar-los sobre la salsa de tomaca, abaixar el foc al mínim i remoure amb cura fins que es quallen.
                                             **********************
INGREDIENTES
• Un bote de conserva casera de tomate, o su equivalente de tomate natural rallado..
• 2 o 3 huevos.
• 6 cucharadas de aceite de oliva.
• Sal al gusto y una cucharadita de azúcar.
MANERA DE HACER
-Poner el aceite de oliva en una sartén y calentarlo.
-Añadir el tomate, con la sal y el azúcar, y freírlo hasta que el tomate y el aceite se separan, es decir hasta que el tomate pierda toda el agua.
-Batir los huevos añadiéndoles un pellizco de sal.
-Echarlos sobre la salsa de tomate, bajar el fuego al mínimo y remover con cuidado hasta que se cuajen.

dimecres, 30 d’agost del 2017

Aladroc al forn / Boquerón al horno

L'estiu és calorós i requereix plats senzills, fàcils i frescos. Les matèries primeres de temporada ajuden, a més, a que siguen saborosos i apetitosos.
Un producte de temporada molt apetitós és l'aladroc, a les qualitats culinàries del qual cal afegir les nutricionals i el seu avantatjós preu. Impossible no comprar-los quan els veiem tan frescos i brillants, amuntegats en l'expositor de la peixateria.
Encara que podem disposar d'aladrocs tot l'any, és en els mesos de primavera i estiu quan els bancs d'aladrocs ascendeixen a les capes més superficials (el sol calfa mes la superfície de les aigües del mar) per a alimentar-se i reproduir-se. En aqueix moment la seua carn és més aromàtica i saborosa i són mes fàcils de pescar per les xicotetes embarcacions de les nostres costes. 
Una manera fàcil de preparar-los i de menjar-los és cuinant-los al forn, acompanyats d'un altre producte de temporada excel·lent: la tomaca.
Aquesta és la recepta. Espere que us agrade.
                                            ********************
El verano es caluroso y requiere platos sencillos, fáciles i frescos. Las materias primas de temporada ayudan, además, a que sean sabrosos i apetitosos.
Un producto de temporada muy apetitoso es el boquerón, a cuyas cualidades culinarias hay que añadir las nutricionales y su ventajoso precio. Imposible no comprarlos cuando los vemos tan frescos y brillantes, amontonados en el expositor de la pescadería.
Aunque podemos disponer de boquerones todo el año, es en los meses de primavera y verano cuando los bancos de boquerones ascienden a las capas más superficiales (el sol calienta mas la superficie de las aguas del mar) para alimentarse y reproducirse. En ese momento su carne es más aromática y sabrosa y son mas fáciles de pescar por las pequeñas embarcaciones de nuestras costas. 
Una manera fácil de prepararlos y de comerlos es cocinadolos al horno, acompañados de otro producto de temporada excelente: el tomate.
Esta es la receta. Espero que os guste. 
Aldroc al forn
INGREDIENTS:
1/2b kg d'aladroc fresc, mitjà o gran.
2 o 3 tomaques carnoses, grans i madures
4 o 5 grans d'alls secs o 2 garbes d'alls tendres
Un grapat de pinyons (facultatiu)
100 ml d'oli d'oliva verge
50 ml d'aigua
50 ml de vi blanc sec
Pebre roig i sal
MANERA DE FER
- Netejar L'aladroc llevant-li els budells i rentant-lo amb cura.
- Pelar els alls i trossejar-los.
- Ratllar la tomaca, llevant-li el suc sobrant.
- Posar la tomaca en una cassola mitjana de test, ben escampada .
- Repartir per damunt els trossos d'alls i al damunt els peixos.
- Empolsar amb pebre roig i sal, i afegir els pinyons.
- Regar-ho tot amb l'oli, l'aigua i el vi.
- Posar la cassola al forn, ja calent a 180º, durant 15 o 20 minuts segons la grandària del peix.
Anotacions: Cal coure amb cura l'aladroc per tal que no es quede sec. Quan adquirisca la carn el color blanc ja està cuita, no cal molt mes temps al forn.
                                           *********************
INGREDIENTES:
1/2b kg de boquerón fresco, de tamaño medio o grande.
2 o 3 tomates grandes y maduros
4 o 5 granos de ajos secos o 2 manojos de ajos tiernos
Un puñado de piñones (facultativo)
100 ml de aceite de oliva virgen
50 ml de agua
50 ml de vino blanco seco
Pimentón rojo y sal
MANERA DE HACER
- Limpiar el boquerón quitándole las tripas y lavándolo con cuidado.
- Pelar los ajos y trocearlos.
- Rallar el tomate.
- Poner el tomate en una cazuela mediana de barro, muy esparcida .
- Repartir por encima los trozos de ajos y encima los pescados.
- Espolvorear con pimentón rojo, sal y  añadir los piñones.
- Regarlo todo con el aceite, el agua y el vino.
- Poner la cazuela al horno, ya caliente a 180º, durante 15 o 20 minutos según el tamaño del boquerón.
Anotaciones: Hay que cocer con cuidado el boquerón para que no se quede seco. Cuando adquiera la carne el color blanco ya está cocida, no hace falta mucho mas tiempo al horno.

divendres, 30 de juny del 2017

Conill a la “Pepitòria" / Conejo a la "Pepitoria"

La pepitoria és una forma tradicional espanyola de cuinar diferents tipus de carn, especialment pollastre, gallina i conill. Quan els sucs obtinguts de la cocció de les carns s'enriqueixen, per regla general, a més d'amb l'omnipresent all, amb rovell d'ou dur, ametles mòltes i fetge de l'animal, el plat rep l'apel·latiu de "en pepitoria".
Encara que es desconeix amb certesa l'origen d'aquest apel·latiu, sembla ser que aquesta preparació es va popularitzar en el segle XIX a causa de la preferència que mostrava la reina espanyola Isabel II per aquest plat.
Atès que el pollastre era en aqueixos temps un luxe vetat a les classes populars (es va popularitzar mes vesprada amb la societat de consum) i en els corrals regnaven les gallines ponedores, reservant-se les comestibles per a brous de commemoracions o per a malalts, no és d'estranyar que "la pepitoria" tinguera aplicació al conill de corral o de camp, animal mes propi de les taules humils. En els pobles de la nostra muntanya era habitual criar conills, o caçar-los en camp, així que aquesta era la carn que es preparava "a la pepitoria".
És un plat al que la meua mare recorria quan calia preparar menjars per a excursions i sopars estiuencs. Una bona idea.
Aquesta és la recepta. Espere que us agrade.
                                            ********************
La pepitoria es una forma tradicional española de cocinar diferentes tipos de carne, especialmente pollo, gallina y conejo. Cuando los jugos obtenidos de la cocción de las carnes se enriquecen, por regla general, además de con el omnipresente ajo, con yema de huevo duro, almendras molidas e hígado del animal, el plato recibe el apelativo de "en pepitoria".
Aunque se desconoce con certeza el origen de este apelativo, parece ser que esta preparación se popularizó en el siglo XIX debido a la preferencia que mostraba la reina española Isabel II por este plato.
Dado que el pollo era en esos tiempos un lujo vetado a las clases populares (se popularizó mas tarde con la sociedad de consumo) y en los corrales reinaban las gallinas ponedoras, reservándose las comestibles para caldos de conmemoraciones o para enfermos, no es de estrañar que "la pepitoria" tuviese aplicación al conejo de corral o de campo, animal mas propio de las mesas humildes. En los pueblos de nuestra montaña era habitual criar conejos, o cazarlos en campo, así que esta era la carne que se peparaba "a la pepitoria".
Es un plato al que mi madre recurría cuando había que preparar condumio para excursiones y cenas veraniega. Una buena idea.
Esta es la receta. Espero que os guste.
conill a la pepitoria
INGREDIENTS ( per a 4 comensals)
• 1/2 conill, uns 600gr, tallat en trossos xicotets.
• El fetge del conill.
• Un grapat d'ametles (100g).
• 2 o 3 dents d'all.
• Un ou dur.
• Julivert.
• 7 cullerades soperes d'oli d'oliva i sal.
• 1/2 litre d'aigua.
MANERA DE FER
-Posar l'oli a calfar en un cassola.
-Fregir les ametles fins que estiguen dorades. Reservar-les.
-Fregir els alls. Reservar-los.
-Fregir el fetge de conill. Reservar-lo
-Afegir el conill salpebrat i sofregir-lo ben daurat. Afegir l'aigua.
-Picar en el morter els alls, el julivert, les ametles, el fetge i el rovell de l'ou dur. Incorporar-ho a la cassola.
-Coure suaument, uns 45 minuts, procurant que la salsa espessisca. Rectificar de sal.
-Una vegada estiga el conill a punt de servir empolvorar-lo amb la clara de l'ou ratllada per damunt.
                                              ********************
INGREDIENTES ( para 4 comensales)
• 1/2 conejo, unos 600gr, cortado en trozos pequeños.
• El hígado del conejo.
• Un puñado de almendras (100g).
• 2 o 3 dientes de ajo.
• Un huevo duro.
• Perejil.
• 7 cucharadas soperas de aceite de oliva y sal.
• 1/2 litro de agua.
MANERA DE HACER
-Poner el aceite a calentar en un cazuela.
-Freír las almendras hasta que estén doradas. Reservarlas.
-Freír los ajos. Reservarlos.
-Freír el hígado de conejo. Reservarlo
-Añadir el conejo salpimentado y sofreírlo muy dorado. Añadir el agua.
-Picar en el mortero los ajos, el perejil, las almendras, el hígado y la yema del huevo duro. Incorporarlo a la cazuela.
-Cocer suavemente, unos 45 minutos, procurando que la salsa espese. Rectificar de sal.
-Una vez esté el conejo a punto de servir empolvorearlo con la clara del huevo rallada por encima.

divendres, 23 de juny del 2017

Mulladoret de tomaca en conserva / Mojada de tomate en conserva



La primera vegada que vaig anar a Grècia (fa uns sis anys), vaig veure, amb agradable sorpresa, com conserven la costum de mullar pa en tots aquells plats que ho permeten, ja siga menjant a casa o en algun restaurant de platja o ciutat. Malauradament, aquesta costum s'ha perdut molt per aquests indrets del mediterranis occidental.

Temps enrere, quan el pa tenia mes pes en la nostra dieta i, a més a més, era prou millor i natural que avui en dia, hi havien plats que es feien per a ser mullats. Aquests plats - mal avinguts amb culleres i forquetes, i aliats de bon pa i dits traçuts- són els "mulladors" o "mulladorets".

Un dels més populars es feia amb conserva casera de tomaca. Un pot (antigament eren botelles amb tap de suro nugat amb fil de palomar) de tomaca sempre es trobava al rebost de les cases, així com un tros de bacallà salat, uns ous i una bona barra de pa. La gràcia està en la tomaca en conserva feta a casa, que té un sabor especial.

Si heu fet ús de la recepta de la tomaca en conserva, podreu gaudir d'aquest "mullador" senzill, fresc i deliciós. Si no es així, sempre us podreu conformar amb tomaca natural en temporada.

Aquesta es la recepta. Desitge que us agrade.  
                                              *********************
La primera vez que fui a Grecia (hace unos seis años), vi, con agradable sorpresa, como conservan la costumbre de mojar pan en todos aquellos platos que lo permiten, ya sea comiendo en casa o en algún restaurante de playa o ciudad. Desgraciadamente, esta costumbre se ha perdido mucho por estos lugares del mediterráneos occidental.

Tiempo atrás, cuando el pan tenía mas peso en nuestra dieta y, además, era bastante mejor y natural que hoy en día, habían platos que se hacían para ser mojados. Estos platos - mal avenidos con cucharas y tenedores, y aliados de buen pan y dedos mañosos- son las "mojadas".

Uno de los mas populares se hacía con conserva casera de tomate. Un bote detomate (antiguamente eran botellas con tapón de corcho anudado con hilo de palomar) siempre se encontraba en la despensa de las casas, así como un trozo de bacalao salado, unos huevos y una buena barra de pan. La gracia se encuentra en el tomate en conserva hecho en casa, que tiene un sabor especial.

Si habéis hecho uso de la receta del tomate en conserva, podréis disfrutar de esta "mojada" sencilla, fresca y deliciosa. Si no se así, siempre os podréis conformar con tomate natural en temporada.

Esta se la receta. Deseo que os guste..
Mulladoret de tomaca en conserva
INGREDIENTS (Per a 4 comensals)
 • Un pot de tomaca en conserva fet a casa.
 • 100 g de bacallà angles esmollat.
 • Oli d'oliva al gust i sal si fora necessària.
 • 2 ous durs.
MANERA DE FER
- Obrir el pot de tomaca i posar-la en una safata fonda. Si cal,trossejar-la, llevar-li les llavors i un poc d'aigua.
-Afegir el bacallà i remenar-ho tot.
-Afegir oli d'oliva abundant, rectificar de sal.
-Afegir l'ou dur ratllat o trossejat. 
-Deixar reposar uns minuts en lloc fresc.
Anotacions: Aquest plat, com el seu nom indica, es menja mullant un bon tros de pa.
                                             ********************
INGREDIENTES (Para 4 comensales)
• Un bote de tomate en conserva hecho en casa.
• 100 g de bacalao inglés desmigado. 
• Aceite de oliva al gusto y sal si fuera necesaria.
• 2 huevos duros.
MANERA DE HACER
- Abrir el bote de tomate y ponerlo en una fuente honda. Si hace falta, trocearlo, quitarle las semillas y un poco de agua.
-Añadir el bacalao y removerlo todo.
-Añadir aceite de oliva abundante, rectificar de sal.
-Añadir el huevo duro rallado o troceado. 
-Dejar reponer unos minutos en lugar fresco.
Anotaciones: Este plato, como su nombre indica, se come mojando un buen trozo de pan.



divendres, 16 de juny del 2017

Llet merengada / Leche merengada

Quan arriba la calor a tothom li apeteix prendre aliments frescs que ens ajuden a  resistir-la amb millor humor.
A qui no li agrada prendre un geladet en la terrassa dels "Xixonecs" del barri, ja caent la vesprada i després d'un dia de calor xafogós?.
Però, si no hi ha cap gelateria a l'abast, no cal patir, ja que podem fer gelat a casa amb molta facilitat.
Tampoc cal disposar de geladores mecàniques o elèctriques; amb una cassoleta, una forqueta i un congelador és més que suficient per fer un bon gelat.
En la casa dels meus pares, a l'estiu, sempre es prenia gelat els diumenges per la vesprada quan ens alçàvem de la migdiada. El aigua llimó i la llet merengada eren les dues delícies que ma mare preparava per al nostre gaudi diumenger. Ben fàcils de fer, veritablement.
Aquesta és la recepta de la llet merengada, per a preparar-la i gaudir-la els dies de calor que ens esperen.
Espere que us agrade aquest gelat ben tradicional.
                                              ********************
Cuando llega el calor a todo el mundo le apetece tomar alimentos frescos que nos ayuden a resistirlao con mejor humor.
A quien no le gusta tomar un heladito en la terraza de los "Xixonencos" del barrio, ya cayendo la tarde y después de un día de calor bochornoso?.
Pero, si no hay ninguna heladería al alcance, no hay que sufrir, puesto que podemos hacer helado en casa con mucha facilidad.
Tampoco hay que disponer de heladoras mecánicas o eléctricas; con un cazo, un tenedor y un congelador es más que suficiente para hacer un buen helado.
En la casa de mis padres, en verano, siempre se tomaba helado los domingos por la tarde cuando nos levantábamos de la siesta. El agua limón y la leche merengada eran las dos delicias que mi madre preparaba para nuestro goce dominguero. Muy fáciles de hacer, ciertamente.
Esta es la receta de la leche merengada, para prepararla y disfrutarla los días de calor que nos esperan.
Espero que os guste este helado tan tradicional.

Llet merengada

INGREDIENTS
• 1 litre de llet sencera.
• 2 clares d'ou.
• 150 grams de sucre.
• 1 cullerada molt plena de midó o "maicena".
• 1 branqueta de canyella en brut.
• 1 corfa de llima (sense la part blanca)
• canyella en pols al gust.
MANERA DE FER
- Desfer el midó en 1/2 gotet de llet.
- Bullir, uns 5 minuts, la resta de la llet amb el sucre, la branqueta de canyella, la llima i el midó. Colar i deixar refredar.
- Posar al congelador uns 60 o 70 minuts fins que comence a quallar. 
- Mentrestant, batre les clares d'ou a punt de neu.
- Traure la llet del congelador afegir-li les clares a punt de neu i remenar-ho. Deixar al congelador fins que qualle.
- Servir amb canyella en pols per damunt.
Anotacions: Cal traure la llet del congelador de tant en tant i trencar el gel que s'ha format amb una forqueta fins que es fatxa que es triture el més possible. També es pot batre amb una maneta elèctrica.
                                        ********************
INGREDIENTES
• 1 litro de leche entera. 
• 2 claras de huevo. 
• 150 gramos de azúcar. 
• 1 cucharada repleta de almidón o "maicena". 
• 1 ramita de canela. 
• 1 corteza de un limón (sin la parte blanca). 
• canela en polvo al gusto.
MANERA DE HACER
- Deshacer el almidón en 1/2 vasito de leche.
- Hervir, unos 5 minutos, el resto de la leche con el azúcar, la rama de canela, la corteza de limón y el almidón. Colar y dejar enfriar.
- Poner al congelador unos 60 o 70 minutos hasta que empiezo a cuajar. 
- Mientras tanto, batir las claras de huevo a punto de nieve.
- Sacar la leche del congelador añadirle las claras a punto de nieve y removerlo. Dejar al congelador hasta que cuaje.
- Servir con canela en polvo por encima.
Anotaciones: Hay que sacar la leche del congelador de vez en cuando y romper el hielo que se ha formado con un tenedor, hasta que se triture lo más posible. También se puede batir con una manecilla eléctrica.


dimarts, 9 de maig del 2017

Fesols amb ceba

Unint paciència i unes poques i senzilles matèries primeres, sempre s'han obtingut saborosos i nutritius plats. Aquesta és la clau de la bona alimentació, dels plats del dia a dia.
No hi ha excusa vàlida per a no alimentar-se bé: ni la manca de temps, ni la dificultat en l'adquisició dels ingredients, ni la complexitat en l'elaboració. La paciència i els productes senzills i bons estan a l'abast de tots.
Aquesta és la virtut de "els fesols amb ceba ", plat que és, per a l'Alcoià i el Comtat, com el "bullit" per a les comarques de l'Horta. 
La meua sogra, que aquest mes compleix 90 anys, pren el plat en la seua versió més antiga: sols fesols, ceba i herba-sana. D'ací el nom popular del plat.
Si malgrat tot, al·legeu falta de paciéncia (defecte normalment encobert com a manca de temps), sempre podreu utilitzar recursos més actuals com una olla ràpida i un pot de bons fesols en conserva. Açò sí, no escatimeu mai en qualitat.
Aquesta és la recepta. Espere que us agrade
                                    ********************
Uniendo paciencia y unas pocas y sencillas materias primas, siempre se han obtenido sabrosos y nutritivos platos. Esta es la clave de la buena alimentación, de los platos del día a día.
No hay excusa válida para no alimentarse bien: ni la falta de tiempo, ni la dificultad en la adquisición de los ingredientes, ni la complejidad en la elaboración. La paciencia y los productos sencillos y buenos están al alcance de todos.
Esta es la virtud de "las judías con cebolla ", plato que es, para el Alcoia y el Comtat, como el "hervido" para las comarcas de l'Horta. 
Mi suegra, que este mes cumple 90 años, toma este plato en su versión más antigua: solo judías, cebolla i hierbabuena. De ahí el nombre popular del plato.
Si a pesar de todo, alegáis falta de paciéncia ( defecto normalmente encubierto como falta de tiempo), siempre podréis utilizar recursos más actuales como una olla rápida y un bote de buenas judías en conserva. Eso sí, no escatiméis nunca en calidad.
Esta es la receta. Espero que os guste
Fesols amb ceba

INGREDIENTS
• 200 g de fesols secs.
• 150 g de penques, trossejades i netes (llevar-les els fils, refregar-les amb sal i rentar-les amb aigua).
• 2 creïlles mitjanes pelades i tallades a cantells grans. 
• 3 cebes mitjanes tallades en quatre trossos.
• 6 cullerades soperes d'oli d'oliva.
• Sal al gust i unes rametes d'herba-sana.
• Al voltant d'un litred'aigua per a la segona cocció.
MANERA DE FER
- Posar els fesols a remull la nit anterior. Rentar-los ben rentats.
- En una cassola de metall posar-los a coure i quan reprenga el bull deixar-los 5 minuts a foc fort. Tirar aquesta primera aigua.
- Posar-los de nou a coure a foc molt lent, coberts d'aigua i “espantar-los” de tant en tant, tirant-los un rajolí d'aigua fresca. Reposar l'aigua consumida.
- A meitat coure afegir les penques, les creïlles i la ceba.
- Quan tornen a bullir afegir un rajolí d'oli i sal. Seguir coent uns 50 minuts.
- Afegir l'herba-sana 5 minuts abans d'apagar el foc. Servir.
Anotacions: Els podeu amanir afegint un poc més d'oli cru i unes gotes de vinagre.
                                            ********************
INGREDIENTES
• 200 g de judías secas.
• 150 g de pencas, troceadas y limpias (quitar sus hilos, frotarlas con sal y lavarlas con agua).
• 2 patatas medianas peladas y cortadas a cantos grandes. 
• 2 cebollas medianas cortadas en cuatro trozos.
• 6 cucharadas soperas de aceite de oliva.
• Sal al gusto y unas ramitas de hierbabuena.
• Un litro de agua aproximadamente (unos 5 vasos de agua) para la segunda cocción.
MANERA DE HACER
- Poner las judías a remojo la noche anterior. Enjuagarlas.
- En una cazuela de metal ponerlas a cocer y cuando retome el hervor dejarlas 5 minutos a fuego fuerte. Echar esta primera agua. 
- Ponerlas de nuevo a cocer a fuego muy lento, cubiertas de agua y “asustarlas” de vez en cuando, echándoles un chorrito de agua fresca. Reponer el agua consumida.
- A mitad cocción añadir las pencas, las patatas y la cebolla.
- Cuando vuelvan a hervir añadir un chorrito de aceite y la sal. Seguir cociendo unos 50 minutos.
- Añadir la hierbabuena 5 minutos antes de apagar el fuego. Servir.
Anotaciones: Los podéis aliñar añadiendo un poco más de aceite crudo y unas gotas de vinagre.

dilluns, 8 de maig del 2017

Dolç de tomaca (“Entomacat”) / dulce de tomate

Fer dolç de tomaca és un altre forma magnífica d'utilitzar les saboroses tomaques d'estiu per al seu consum durant la resta de l'any.
Amb aquest dolç, no sols es poden garantir estupendes torrades de pa per al desdejuni o el berenar, es poden, també, acompanyar molts plats, aportant-los un sabor i color especial.
El dolç de tomaca s'alia perfectament amb unes albergínies arrebossades, un formatge semi-guarit o guarit, un formatge fresc fregit, o qualsevol pastís de formatge que elaboreu. Tambien és perfecte per a acompanyar patés i gelats.
La recepta bàsica del dolç de tomaca, que al Comtat també rep el nom de "entomacat", es pot enriquir o variar afegint espècies (clau, canyella, etc), pell de llima rallada, pebrot roig o qualsevol altra alternativa que la vostra imaginació propose.
Per a aquells que preferisquen reduir el consum de sucre, existeix l'alternativa d'elaborar melmelada de tomaca, o un agri-dolç.
La recepta tradicional és de "dolç" perquè la quantitat de sucre i obtenció del "punt" en la cocció, garanteix la seua conservació mes temps.
Aquesta és la recepta. Espere que us agrade.
                                            *******************
El dulce de tomate es otra forma magnífica de utilizar los sabrosos tomates de verano para su consumo durante el resto del año.
Con este dulce, no solo se pueden garantizar estupendas tostadas de pan para el desayuno o la merienda, se pueden, también, acompañar muchos platos, aportándoles un sabor y color especial.
El dulce de tomate se alía perfectamente con unas berenjenas rebozadas, un queso semi-curado o curado, un queso fresco frito, o cualquier tarta de queso que elaboréis. Tambien es perfecto para acompañar pates y helados.
La receta básica del dulce de tomate, que en "el Comtat" también recibe el nombre de "entomacat", se puede enriquecer o variar añadiendo especias ( clavo, canela, etc), piel de limón rallado, pimiento rojo o cualquier otra alternativa que vuestra imaginación proponga.
Para aquellos que prefieran reducir el consumo de azúcar, existe la alternativa de elaborar mermelada de tomate, o un agri-dulce.
La receta tradicional es de "dulce" porque la cantidad de azúcar y obtención del "punto" en la cocción, garantiza su conservación mas tiempo.
Esta es la receta. Espero que os guste.
dolç de tomaca
INGREDIENTS
• 1 kg de tomaques madures i carnoses.
• 750 g (aproximats)de sucre
• El suc de 1/2 llima.
• Pots estirilitzats de  vidre amb tapadora.
MANERA DE FER
- Pelar les tomaques, per a que isca fàcil la pell cal pressionar-la amb el ganivet fent-li un tall per la base o escaldant-la amb aigua bullint.
- Partir-les per la meitat. Apretar cada meitat amb la mà per a que solten les llavors i l'aigua. Tallar-les en trossos i pesar-les.
- Posar-les en una cassola d'alumini amb el seu mateix pes de sucre i el suc de llima.
- Coure amb foc moderat i remenant a sovint (si es crema farà mal gust) fins obtindre el punt del dolç (quan al posar un poquet de dolç en un plat ,i este s'inclina, el dolç no rellisca quasi). Deixar que es refrede un poc.
- Posar en els pots, omplint-los al màxim. Si s'omplin amb el dolç calent cal tindre en compte que quant aquest es gele perdrà volum. Tapar-los.
- Es posa un drap net en el fons de l'olla. Es col·loquen els pots, cuidant que no es toquen. S'ompli l'olla amb aigua fins a sobrepassar les tapadores dels pots. Es posa al foc i es deixen coure quinze minuts a partir de què bulla l'aigua. Es deixen els pots dins de l'aigua fins que es refreden del tot.
Anotacions: Si es redueix la quantitat de sucre en un 70%  o 75% del pes obtingut i no es dona tant el punt, queda una melmelada molt bona i mes lleugera.
Aquest dolç també es pot fer amb tomaques verdes i queda meravellós, cal collir les tomaques just abans de començar a posar-se roges.
Cal anar amb compte quan es remou el dolç durant la seua elaboració i protegir-se les mans de les esquitxades.
No cal bullir els pots per a esterilitzar-los, és suficient llavar-los en el renta-vaixelles amb un programa de temperatura màxima.
                                                 ********************
INGREDIENTES
• 1 kg de tomates maduros y carnosos.
• 750 g (aproximados)de azúcar
• El zumo de 1/2 limón.
• Botes estirilizados de vidrio con tapadera.
MANERA DE HACER
- Pelar los tomates, para que salga fácil la piel hay que presionarla con el cuchillo haciéndole un corte por la base o escaldándola con agua hirviendo.
- Partirlas por la mitad. Apretar cada mitad con la mano para que suelte las semillas y el agua. Cortarlas en trozos y pesar.
- Ponerlas en una cazuela de aluminio con su mismo peso de azúcar y el zumo del limón.
- Cocer con fuego moderado y removiendo  a menudo (si se quema tendrá mal gusto) hasta obtener el punto del dulce (cuando al poner un poco de dulce en un plato ,y este se inclina, el dulce no resbala casi). Dejar que se enfrío un poco.
- Poner en los botes, llenándolos al máximo. Si se llenen con el dulce caliente hay que tener en cuenta que cuánto este se enfrie perderá volumen. Taparlos.
- Se pone un trapo limpio en el fondo de la olla. Se colocan los botes, cuidando que no se toquen. Se llena la olla con agua hasta sobrepasar las tapaderas de los botes. Se pone al fuego y se dejan cocer quince minutos a partir de que hierva el agua. Se dejan los botes dentro del agua hasta que se enfríen del todo.
Anotaciones: Si se reduce la cantidad de azúcar en un 70% o 75% del peso obtenido y no se da tanto el punto, queda una mermelada muy buena y mes ligera. 
Este dulce también se puede hacer con tomates verdes y queda maravilloso. Hay que cosechar los tomates justo antes de empezar a ponerse rojas.
Hay que tener cuidado cuando se remueve el dulce durante su elaboración y protegerse las manos de las salpicaduras.
No hay que hervir los botes para esterilizarlos, es suficiente lavarlos en el lavavajillas con un programa de temperatura máxima.



Espencat de polp / Ensalada de pulpo

Cuinar amb foc de llenya, requereix la seua tècnica i la seua pràctica, ja siga per a rostir en el foc de la llar, en la barbacoa o en el forn de llenya. 
En la nostra terra coneixem la dificultat de fer una "paella" o un "arròs al forn" amb llenya, però també sabem la diferència en el resultat d'aquests plats si optem per fer-los utilitzant el gas o l'electricitat. 
Sens dubte, com a comensals, optaríem per la primera alternativa, i fins i tot, establiríem debat sobre els avantatges d'utilitzar llenya de taronger, d'olivera o de carrasca.
En les llars de les cases de poble, masos o casetes de camp, el foc es tenia encès tot el dia. Amb açò, es calfaven les estades i es cuinava per a la família. La llenya sempre era un recurs abundant en els nostres camps.
Rostint, a la calor de brases i cendres, les verdures, peixos, cansalades, etc., s'elaboraven senzills i saborosos plats que avui dia encara perduren.
Esta és la recepta d'un d'ells. Espere que us agrade.
                                                   ******************
Cocinar con fuego de leña, requiere su técnica y su práctica, ya sea para asar en el fuego del hogar, en la barbacoa o en el horno de leña. 
En nuestra tierra conocemos la dificultat de hacer una "paella" o un "arroz al horno" con leña, pero tambien sabemos la diferencia en el resultado de estos platos si optamos por hacerlos utilizando el gas o la electricidad. 
Sin ninguna duda, como comensales, optaríamos por la primera alternativa, e incluso, estableceríamos debate sobre las ventajas de utilizar leña de naranjo, de olivo o de carrasca.
En los hogares de las casas de pueblo, masías o casitas de campo, la lumbre permanecia encendida todo el día. Con ello, se calentaban las estancias y se cocinaba para la familia. La leña siempre era un recurso abundante en nuestros campos.
Asando, al calor de brasas y cenizas, las verduras, pescados, tocinos, etc., se elaboraban sencillos y sabrosos platos que hoy en día aún perduran.
Este es la receta de uno de ellos. Espero que os guste.
Espencat de polp
INGREDIENTS (per a 4 comensals)
• 4 polps tendres i mitjans.
• 3 cebes mitjanes.
• 2 ous durs.
• 2 cabeçes d'alls
• Oli d'oliva
• Sal al gust i una cullerada de pebre roig. 
MANERA DE FER
- Netejar els polps i torrar-los (millor a la brasa).
- Torrar les cebes al foc o al forn (que no queden blanes).
- Bullir els ous fins que estiguen durs.
- Torrar les cabeçes d'all.
- Trossejar tot l'anterior, col·locar-ho en una platera, empolvorar-ho amb el pebre i salar.
- Afegir l'oli d'oliva al gust de cadascú.
Anotacions: Els polps deuen ser molt tendres o congelar-los un dies abans. Aquesta ensalada també es fa amb polp sec i torrat.
                                              *********************
INGREDIENTES (para 4 comensales)
• 4 pulpos tiernos y medianos.
• 3 cebollas medianas.
• 2 huevos duros.
• 2 cabezas de ajos
• Aceite de oliva
• Sal al gusto y una cucharada de pimentón rojo dulce. 
MANERA DE HACER
- Limpiar los pulpos y tostarlos (mejor a la brasa).
- Tostar las cebollas al fuego o al horno (que no quedan blandas).
- Hervir los huevos hasta que estén duros.
- Tostar las cabezas de ajo.
- Trocear todo el anterior, colocarlo en una platera, espolvorearlo con pimentón rojo dulce y salar.
- Añadir el aceite de oliva al gusto de cada cual.
Anotaciones: Los pulpos deben de ser muy tiernos o congelarlos un días antes. Esta ensalada también se hace con pulpo seco y tostado.

dimarts, 2 de maig del 2017

Canelons de vedella / Canelones de ternera

Els canelons són un plat d'origen italià que es va introduir en la nostra península a través de la relació comercial entre Catalunya i el sud d'Italia i que va adquirir una gran popularitat a partir del segle XIX, convertint-se en un plat típic. Consisteix en plaques de pasta que s'enrotllen en forma de tub, farcides amb carn i gratinades al forn amb beixamel i formatge.
Es un plat que apareix en les cuines burgeses i que es popularitza al llarg del temps.
En les nostres comarques, era molt utilitzat com un plat "d'aprofitament": es farcia la pasta amb les restes del "putxero", o d'un bon guisat de vedella, de corder o d'altres carns. Així doncs, hi havien tants tipus de farcits com restes aprofitables, segon l'habilitat i imaginació del cuiner o cuinera.
Era costum estesa, fer els canelons de les carns sobrants del "putxero de nadal", com a plat que es menjava el segon dia d'aquestes festes (el segon dia de Nadal sempre ha sigut festa de celebració familiar al Comtat i Alcoià).
Ma mare solia fer-los també, amb pollastre "rossejat" del que, miraculosament, sempre sobrava un bon tros.
Els canelons doncs, presenten moltes avantatges, no sols son una bona alternativa per aprofitar les restes de guisats o de productes fresc, a més es poden elaborar amb antelació, facilitant a la cuinera (o cuiner) disposar de temps lliure els dies de dinar familiar.
Els canelons amb carn de vedella son fàcils de fer, d'ingredients senzills i barats. Deixarem per altra ocasió, farcits mes complexs. 
Aquesta és la recepta. Espere que us agrade.
                                                   *********************
Los canelones son un plato de origen Italiano que se introdujo en nuestra península a través de la relación comercial entre Cataluña y el sur de Italia y que adquirió una gran popularidad a partir del siglo XIX, convirtiéndose en un plato típico. Apareció en las cocinas burguesas y se fué popularizando a lo largo del tiempo.
Consiste en placas de pasta que se enrollan en forma de tubo, rellenadas con carne y gratinadas al horno con besamel y queso.
En nuestras comarcas, era muy utilizado como plato "de aprovechamiento": se rellenaba la pasta con los restos del "putxero", o de un buen guiso de ternera, de cordero u otras carnes. Así pues, habían tantos tipos de rellenados como restos aprovechables, según la habilidad e imaginación del cocinero o cocinera.
Era costumbre extendida, hacer los canelons de las carnes sobrantes del "putxero de navidad", como plato que se comía el segundo día de estas fiestas (el segundo día de Navidad siempre ha sido fiesta de celebración familiar en el Comtat y l'Alcoia).
Mi madre solía hacerlos con las sobras de pollo "rossejat", del que, milagrosamente, siempre sobraba un buen trozo.
Los canelones presentan muchas ventajas, no sólo son una buena alternativa para aprovechar los restos de guisos o de productos frescos, además se pueden elaborar con antelación, facilitando a la cocinera (o cocinero) disponer de tiempo libre los días de comida familiar.
Los canelones con carne de ternera son fáciles de hacer, de ingredientes sencillos y baratos. Dejaremos para otra ocasión otros rellenos mas complejos. 
Esta es la receta. Espero que os guste.
Canelons de vedella

INGREDIENTS
• 350 g de carn picada de vedella.
• 200 g de tomaca ratllada.
• 12 canelons.
• Sucre, sal, timonet, canella i anou moscada.
• 5 cullerades soperes d'oli d'oliva.
• Formatge ratllat al gust.
Per a la Beixamel:
• 4 cullerades d'oli d'oliva
• 1 litre de llet.
• 3 cullerades soperes ben plenes de farina (uns 35 gr).
MANERA DE FER
FARCIT DE CARN
-En una paella posar l'oli a calfar. Sofregir la carn picada. Afegir la tomaca, una culleradeta de sucre i un altra de sal, un poc de timó triturat i una punteta de canella. Sofregir fins que la tomaca estiga feta.
-Rectificar de sal.
BEIXAMEL
-Posar quatre cullerades d'oli a calfar en una paella a foc molt baix. Afegir la farina i remenar-la fins que estiga daurada, amb cura que no es creme.
-Afegir poc a poc la llet, sense deixar de remenar, fins que espessisca.
-Afegir un poc de anou moscada i rectificar de sal.
CANELONS
-Preparar la pasta dels 12 canelons posant-la a remulla o seguint les indicacions de cada marca. 
-Farcir-los amb la carn i enrotllar-los.
-Posar la meitat de la beixamel en la base d'una llanda. Posar al damunt, un al costat d'altre, els canelons i recobrir-los amb la resta de beixamel.
-Finalment tirar el formatge ratllat per damunt i daurar al forn.
                                         ********************
INGREDIENTES
• 350 g de carne picada de ternera.
• 200 g de tomate rallado o triturado.
• 12 canelons.
• Azúcar, sal, tomillo, canela y nuez moscada.
• 5 cucharadas soperas de aceite de oliva.
• Queso rallado al gusto.
Para la Bechamel:
• 4 cucharadas de aceite de oliva
• 1 litro de leche.
• 2 cucharadas soperas muy llenas de harina.
MANERA DE HACER
RELLENO DE CARNE
-En una sartén poner el aceite a calentar. Sofreír la carne picada. Añadir el tomate, una cucharadita de azúcar y otra de sal, un poco de tomillo triturado, una puntita de canela.
-Sofreír hasta que el tomate esté hecho.
-Rectificar de sal.
BECHAMEL
-Poner cuatro cucharadas de aceite a calentar en una sartén a fuego muy bajo. Añadir la harina y removerla hasta que este dorada, con cuidado para que no se queme.
-Añadir poco a poco la leche, sin dejar de remover, hasta que espese.
-Añadir un poco de nuez moscada y rectificar de sal.
CANELONS
-Preparar la pasta de los 12 canelons poniéndola a remojo o siguiendo las indicaciones de cada marca. -Rellenarlos con la carne y enrollarlos.
-Poner la mitad de la bechamel en la base de una lata. Poner encima, uno junto a otro, los canelons y recubrirlos con el resto de bechamel.
-Finalmente echar el queso rallado por encima y dorar al horno.